“Res és veritat i tot està permès”

Segueix la història, la llegenda, dels assassin. Continuació del joc que va revolucionar el món dels videojocs d’aventures. Ja vaig fer una entrada del primer, Assassin’s Creed, i ara toca comentar aquest.

En el present segueix tot igual, Desmond Miles a Abstergo. El joc comença exactament en el mateix punt que van deixar el primer, fent un petit resum per si fa temps que el vas jugar, de manera que des de bon inici, si amb l’antecessor ja vas gaudir, t’enganxes ràpidament a aquest; però, evidentment, ha d’haver algo diferent.

En aquesta entrega, i sense desvetllar més argument (no he desvetllat res, aquesta és informació que van donar abans de treure el videojoc a la venda), Desmond s’haurà de reencarnar amb un avantpassat més proper que Altaïr; ara és el torn de Ezio Auditore da Firenze, fill d’un emblemàtic personatge de Florència.

En plena època renaixentista, Ezio és un jove amb molta vitalitat i força que, com el seu germà, és molt hàbil trepant pels edificis de la seva ciutat i també és àgil i astut en els combats cos a cos, a més a més de disposar d’una gran força. Poc s’ensumava que aquest succès era degut a la seva genètica…

En aquesta entrega del joc han arreglat els principals problemes de la primera: hi ha més missions, sobretot secundàries, amb la suficient varietat com perquè no sigui sempre igual, fet que molta gent criticava perquè acabava cansant. A més, aquestes missions secundàries no tenen implicació directe amb la teva missió principal, cosa que si que passava abans i t’obligava a fer-les totes si volies saber tot el perquè de l’assassinat que havies de cometre.

Per altra banda, Ezio és bastant més àgil ara, de manera que fugir dels guàrdies ara sí que és més divertit, a més que disposes de més tipus d’habilitats per escalar, saltar, esquivar, etc. On hi ha molt canvi respecte la jugabilitat és amb els combats… ara has d’escollir si és millor robar l’arma al rival, esquivar té més sentit ara i s’han afegit animacions per fer més dinàmic el combat.

Per rematar els canvis, ara pots nedar, imprescindible ja que gran part de l’acció transcorre a Venècia, i amagar-te ja no serà tan fàcil; ara t’has de barrejar bé entre la gent (el botó de “ocultar-se” amb el que et feies passar per “monjo” ja no existeix) i tot i això et poden veure, igual que si t’amagues a la palla.

A més, ara per recuperar la vida que has perdut en el combat has de visitar el metge o curar-te amb medicina que compres al mateix, i has d’anar comprant armadures i armes per poder tenir èxit en el transcurs de la teva aventura.

A destacar:

- Jugabilitat molt millorada, ara tens molta més llibertat per escalar, saltar, esquivar… també pots nedar!

- Més varietat de missions i argument que, personalment, m’ha agradat bastant més que el primer, que també és excel·lent.

- La compra d’armes i armadures és un gran al·licient pel joc.

- La banda sonora segueix sent excel·lent.

- El pas del temps… no només entre dia i nit, que és espectacular si mirem l’apartat d’ombres i llum, a més els guàrdies fan torns de treball també, sino que a sobre l’aventura fa passar els anys pel nostre protagonista.

En contra:

- Per PS3, segueixen errors de ralentitzacions, tot i que no es noten tant com a la primera entrega.

- Per què són tan cruels els de Ubisoft i fan que 2 seqüències de memòria només estiguin disponibles pagant un import extra?

En definitiva, han fet una obra mestra, amb algun que altra error, però res és perfecte, i això es un videojoc al que tothom hauria de jugar per la bellesa que desborda (Itàlia reinaxentista… hase falta desir algo más?), la gran història que hi ha al darrere i la gran jugabilitat que han aconseguit.

Nota: imatges agafades del cercador web Google. Si algú reconeix la imatge i li molesta que l’hagi penjat, que avisi i la retiraré.

Dragon Ball Raging Blast

Tornem a tenir una nova entrega d’un videojoc de Bola de Drac, o com és conegut internacionalment, Dragon Ball. Era evident que no la podien errar un altre cop, com amb l’anterior entrega, Burst Limit, i es volien centrar en millor els gràfics i la jugabilitat, tot mantenint l’èxit de la franquícia Tenkaichi, dels sistemes d’entreteniment anteriors.

Doncs bé, ho han aconseguit, tot i que en part. A primera vista ens trobem amb un excel·lent joc, magnífics gràfics, bona ambientació amb els escenaris i molt divertit, doncs no t’has de martiritzar massa per aprendre a lluitar amb tots els personatges ja que tots actuen de manera similar i, a la vegada, cada personatge te els seus moviments molt caracteritzats. Fins aquí, tot positiu.

Des del primer moment un es pot adonar de que entre les mans te un joc que no es completa en 2 tardes. Per començar pots entrenar les noves tècniques introduïdes i, bàsicament, aprendre a jugar. També tens el típic mode “versus” per jugar contra la màquina o contra un amic, amb diferents modes de joc (1 contra 1, en equips, etc.) així com el mode torneig (amb el campionat mundial de les arts marcials, el torneig del Cèl·lula, etc.) i el típic mode història. Ara, però, també hi ha 2 modes de joc alternatius: mode reptes, on set proposen diferents reptes (mode arcade, és a dir, fer un cert nombre de combats, mode supervivència, és a dir, mirar de sobreviure el màxim nombre de combats, etc.) i, el que te més atractiu: mode de joc online.

Ara bé, no tot són flors i violes. Jugar online pot ser una experiència horrible, doncs la gran majoria de la població humana no suporta perdre (mira Cristiano Ronaldo) i abans d’acceptar la derrota desconnecta la consola, sense que això comporti cap penalització. Per altra banda, si no és d’aquesta mena de persona el teu rival, et trobaràs amb aquell que no encaixarà un sol cop doncs porta tota la seva vida jugant a aquest videojoc i sap exactament en quins moments ha de prémer el botó per esquivar perquè faci efecte. I es que, en efecte, el joc té tot un sistema defensiu en el combat excel·lent, des de desaparèixer i aparèixer al darrere del rival, com fer un simple bloqueig del cop o anar esquivant els atacs vacil·lant al rival. Aprendre a dominar això és molt difícil, però si ho fas, tens la victòria segura.

L’altra mode de joc que dona de que parlar és el típic mode historia. En un principi és correcte, sense vacil·lar, vas fent els combats més típics de la història de Bola de Drac Z, amb algunes histories alternatives com la saga d’en Bardock, el pare del Son Goku, o la saga del Broly. El problema arriba quan, un cop has aconseguit guanyar tots els combats, no t’obliguen a guanyar-los en nivell difícil per aconseguir tots els objectes del joc, com seria lògic. T’obliguen a aconseguir unes estrelles per comprar combats, robes, músiques, etc. I, per aconseguir aquestes estrelles has de jugar moltíssimes hores més. A cada combat pots aconseguir fins a 3 estrelles, 1 d’elles es aconseguint la victòria en nivell difícil. Però les altres 2 t’obliguen a forçar, la majoria, situacions rocambolesques. Potser et demanen acabar el combat fent que el rival no t’hagi tret gaire vida, cosa assequible amb una mica d’esforç, o començar el combat d’una determinada manera; però, en altres ocasions, et diuen de fer 2 o 3 superatacs consecutius, quan al fer-ne un necessites donar algun cop de puny normal per poder fer el segon, de manera que no queda clar si per aconseguir aquesta estrella has d’encertar 3 consecutius o fer 3 atacs consecutius amb superatac o com aconseguir-ho, i així amb altres estrelles. Aquest fet convida a avorrir el joc, doncs has d’estar fent una vegada i una altra els mateixos combats per mirar d’aconseguir aquestes estrelles i completar el joc del tot. Això no seria problema si no fos que hi ha molts combats que no controles gaire el que fas, doncs a mig combat et canvia sol de personatge o hi ha un diàleg al mig… això, quan és el primer cop, d’acord, però quan entres per 2n cop al combat, ja que no és fins el 2n cop que fas el combat que pots aconseguir estrelles, fa el combat lent i et pot arribar a avorrir.

Els altres modes de joc no els he pogut provar gaire, però dir que el mode reptes està molt encertat per aconseguir reptes propis nous i obtenir així unes quantes hores mes d’oci amb el videojoc, i la resta de modes no deixa de ser modes típics en videojocs de lluita.

A destacar:

- Combats dinàmics (excepte alguns del mode història), molt ben recreats, amb suficient varietat d’atacs i de modes de defensa per fer d’aquell combat únic.

- Broly i Vegeta creats en 3r nivell de superguerrer. Com diria aquell: “no hase falta desir nada mas”.

- Varietat de modes de jocs, assegurant una llargada bona.

En contra:

- Mode història massa repetitiu degut a les estrelles que has d’obtenir.

- On han amagat tots els personatges que ja tenien fets en entregues anteriors? (Tenkaichi 3 els tenia absolutament tots).

- Perquè volen canviar la banda sonora de la sèrie?

- Falta control de trampes al mode online.

- La càmera no acompanya massa…

- Perquè em recorda tot tant a la versió de PS2 i de la Wii?

En definitiva, un joc que tot fan de Dragon Ball hauria de tenir, per ser el primer en condicions de la nova generació de videoconsoles, perquè han aconseguit un dinamisme important al voltant dels combats, aconseguint realismes com clavar al rival contra una paret per seguir donant-li cops, però que a la llarga es queda curt com a videojoc de nova generació i és evident que una nova entrega amb mes personatges no els servirà als creadors per tornar a vendre tot el podrien arribar a vendre si es prenguessin en serio el consumidor final.

Nota: imatges agafades del cercador web Google. Si algú reconeix la imatge i li molesta que l’hagi penjat, que avisi i la retiraré.

Call of Duty: Modern Warfare

Un altre joc de la franquícia Call of Duty, la quarta entrega, però aquí hi ha algo de diferent… sí, l’empresa desenvolupadora, que és Infinity Ward, la mateixa que va encertar, i es que tots els premis que s’ha emportat el joc (millor joc de l’any, millor joc on-line de l’any, etc.) no els té gratuitament.

La qualitat gràfica del joc és indiscutible, però probablement amb aquest tipus de joc ja no hi hagi massa discussió entre uns i altres sobres això. El joc va més enllà. Comença per un mode història molt entretingut, molt intens. Comença amb l’aprenentatge d’un nou allistat a l’exèrcit, com en tots, però a la que selecciones el nivell de dificultat, comença la realitat… Per a cada missió et diuen quin personatge portes, ja que hi ha diferents fronts on trobar Khaled Al-Asad, el primer objectiu del joc. Però a partir d’aquí, tot va molt ràpid, doncs Al-Asad mai està on creus i s’ha d’anar ràpid…

Les pantalles on jugues tu són realment curtes, de manera que no dona temps ni de perdre’t ni d’haver de donar moltes voltes a un lloc… l’objectiu es fàcil i clar, tú l’has d’aconseguir, acompanyat de la teva tropa, si vols tenir èxit. Cada pantalla va lligada a la perfecció amb la següent amb una curta escena d’explicació de la missió mentre la videoconsola carrega tot el que ha de carregar i, endavant, segueix. No dic més, ja que no vull explicar res de la trama més enllà de la introducció, que no és altra cosa que això, la persecució d’un dels líders del grup ultranacionalista.

Cada missió està ambientada en un país, representat a la perfecció, sigui desert o selva; a més, hi ha suficients armes com per poder subministrar la que toca a cada bàndol, però sense abusar, de manera que et pots familiaritzar amb elles.

La banda sonora acompanya, sense molestar gens ni mica, i l’ambientació i els efectes sonors són senzillament genials (sobretot si jugues amb Dolby Digital).

La jugabilitat… excel·lent, a no ser que no puguis sortir del sistema antic (teclat i ratolí… com jo fa molts anys, la veritat és que costa al principi), però ràpidament et fas amb el control del joc i, tot i que potser la punteria falla al principi, tota la resta és extremadament còmode. A més, mai havia jugat a un joc que fes falta encarar a l’enemic disparant, que s’atacabin les bales, mirar al terra, agafar l’arma d’un enemic ja abatut i seguir disparant, tot sense dubtar ni una mica… realment, trepidant!

El que em va sorprendre més, però, no va ser l’argument, ni els efectes especials… El que realment enganxa és el seu joc on-line. Si el joc en sí pot arribar a ser curt (entre 8 i 10 hores de joc), el mode on-line no té fi, i no pararies de jugar. Tens disponibles els mapes on jugues la campanya (pots comprar a la botiga de cada consola, PS Store o Bazar Xbox), però crec que no fan falta, ja que a cada partida que jugues descobreixes un nou amagatall per situar-te com a franctirador, o una escala que va a parar a una habitacio on et pots situar i protegir així al teu grup en un cara a cara. A més, té molts mètodes de joc, per si et canses del “Duelo a muerte por equipos”, que es diu.

A destacar:

- Gran ambientació, grans gràfics, millor sonoritat, molt bona jugabilitat.

- Mode on-line excel·lent.

- Argument molt ben fet i molt adeqüat.

En contra:

- Potser, per als “jugones”, massa curt.

- En alguna missió hauria estat bé incloure una mica més d’estratègia, potser.

En definitiva, un joc de cap a peus que ha d’estar a la col·lecció de qualsevol que li agradin de debò els videojocs, i més si aquest tipus de videjoc també t’agrada.

Nota: imatges agafades del cercador web Google. Si algú reconeix la imatge i li molesta que l’hagi penjat, que avisi i la retiraré.

Assassin’s Creed

“Jerusalem, 1191 AC. La dura època de la Tercera Creuada. Els carrers estan plens d’activitat, però en uns segons tot pot canviar perquè tu, Altair, ets un dels temuts Assassins”.

Aquesta frase resumeix tota la trama del joc. La germanor dels Assassins és molt temuda en la Terra Promesa i tu, un d’ells, has de complir l’escomesa per restaurar el teu orgull i tornar-te a guanyar la confiança dels teus.

Tu esculls si espasa, daga, llançar ganivets o apunyalar als teus enemics per aconseguir l’objectiu, matar a l’objectiu. Per aconseguir-ho, Altair haurà d’anar a cavall de poble en poble, escalar atalaies, anar de teulada en teulada, ser silenciós, que ningú et descobreixi, robar plànols, estratègies i demés, escoltar converses privades, ajudar a gent perquè t’ajudin a complir la teva missió, sigui amb informació que han aconseguit o ajudant a amagar-te o entrar a llocs on no pots entrar… i tot això per, finalment, infiltrar-te on s’amaga l’objectiu i assassinar-lo, millor si és per l’esquena, sense que ningú et pugui veure, que sembli un accident…

Acció trepidant durant tot el joc, en tot moment et sentiràs vigilat, i cada cop tindràs més habilitats de lluita per poder plantar cara als guàrdies que intenten evitar les tragèdies. Aconseguiràs, com a Altair, complir tots els objectius?

Cada ciutat és diferent, tot i que totes tenen molta semblança, ja que tota la trama es desenvolupa per la mateixa zona territorial. Cada cop hi ha més vigilància, ja que l’objectiu a assassinar és una persona més important cada cop, i cada cop ho tindràs més difícil per complir l’objectiu. Però al final res ni ningú et podrà aturar, ets el millor, no pots fallar.

Un total de 9 assassinats que has de fer fan que el joc tingui la durada justa per no acabar avorrir, tot i que pot acabar de fer-ho, ja que pot semblar repetitiu perquè sempre vas fent el mateix en el fons… però menys assassinats potser serien massa pocs ja. També es disposen d’objectius addicionals, com recollir estendards o salvar a gent innocent acusada pels guàrdies.

Gran sistema de joc, on si vas corrent et vas topant amb la gent, de manera que has de saber quan caminar com la resta, o córrer, etc.

A destacar:

- Grans gràfics, amb un molt bon sistema de col·lisions. Al trepar per les parets no ho podràs fer si l’Altair no té on posar el peu o la mà, fent que l’escalada sigui molt realista, tot i que a vegades és una mica bèstia l’agilitat i la força que té el personatge per realitzar segons quins salts.

- La banda sonora és excel·lent, no t’arriba a molestar en cap moment, inclús a vegades sembla que no soni res, ja que són simples melodies que t’acompanyen amb un volum baix que ajuda molt. Tots els efectes sonors són molt realistes.

- Ràpidament et fas amb el control del personatge, ja que és realment fàcil aprendre com realitzar totes les diferents accions que has de realitzar.

- Durada del joc bona, segons el meu parer, evitant que es faci interminable ni tampoc massa curt.

En contra:

- Segons com pot es pot encallar una mica la imatge degut a la gran quantitat de coses que ha de carregar per segon, però t’acabes acostumant i no és, ni molt menys, res exagerat.

- Potser és una mica repetitiu, ja que has de fer 9 cops el mateix procediment i, si no t’agrada des del principi, no t’enganxarà.

- Poc realisme en el moment d’ocultar-se dels enemics, igual que el sistema de lluita cos a cos és massa repetitiu, ja que a la que aprens l’habilitat de contraatac (apresa gairebé al principi) ja ningú et pot vèncer.

En definitiva, un joc imprescindible, segons el meu parer, que no pot faltar a la col·lecció i que et pot fer passar unes molt bones estones de diversió davant la pantalla. És un joc diferent a la resta, ja que, tot i que pots matar per matar, és molt divertit mirar de matar el mínim de soldats possibles i fer els objectius sense que et persegueixin després.

Nota: imatges agafades del cercador web Google. Si algú reconeix la imatge i li molesta que l’hagi penjat, que avisi i la retiraré.

Rockola.fm

Cansat d’escoltar la mateixa música hora darrere hora, dia a dia, cada setmana la mateixa “llista d’èxits” ? Jo, la veritat, és que sí. Però pensava que no hi havia escapatòria per escoltar música nova, encara que cada 2 segles posin 1 cançó nova; però l’altra dia em van revelar una plana web on escoltar música variada és possible, i aquest cop sí, sense talls publicitaris.

Es tracta de rockola.fm, una pàgina web que fa de ràdio personalitzable. Pots escollir música segons el teu estat d’ànim (optimista, melancòlic, intens, etc.), gràcies a una roda de diferents colors que ens permet mesclar una mica de 2 tipus (entre color fort i color fort hi ha la barreja) o mesclar-ho amb una mica de tot (al centre està tot, és evident, ja sabem que “tots els camins van a Roma”), o també pots buscar un artista o grup que t’agradi molt a tu, i no només escoltaràs d’aquest, sinó d’artistes similars, cosa que et permetrà, evidentment, conèixer nova música, variada i que realment t’agradi.

Realment, un gran invent per fer publicitat dels grups, a la vegada que no t’obliguen a comprar-te els cd’s i escoltar sempre el mateix grup i, a més, no és com a la ràdio, que cada 2 o 3 cançons tens talls publicitaris.

Gran innovació, tot i que ja feia temps que existien coses així. Desitjo que la iniciativa segueixi endavant, doncs és una puntada en tota la regla a la falsa propietat intel·lectual que vol fer creure la SGAE (vease en Google: ladrones) que defensen ells. Un plaer veure iniciatives així.